Quan arribem al terme del Pinell, per la
carretera C-43, desprès de pujar els dos km. de costa que ens separen de
l’Ebre, apareixen a l’horitzó els cims planers de la serra de Cavalls, amb
El terme del Pinell s’estén 56,88 Km2, entre la Ribera d’Ebre (Benissanet al
nord i Miravet, a l’est), el Baix Ebre (Benifallet
al sud) i la Terra Alta (Prat de Comte i
Gandesa a l’oest). El Pinell, participa de les característiques de les tres comarques
pel que fa al clima i als conreus, amb un paisatge molt accidentat, ple de
colls i fondos, que el treball esforçat dels nostres avantpassats va
transformar en estrets bancals escalonats, gràcies als marges de pedra seca,
que com corbes de nivell s’enlairaven fins els cims de les serres, omplint-ho
tot d’ametlers i olivers, algun garrofer i alguna figuera.
Avui, el bosc recupera el seu espai
original i del paisatge humanitzat no queda mes que les casetes caigudes, els
cocons secs i els portells que poc a poc van enfonsant els marges. Després de
la Guerra ja es van començar a abandonar els comuns conreats de dalt de les
serres i les partides on nomes es podia
arribar amb els animals de càrrega. Els darrers anys es pateix una accelerada
disminució de les terres de conreu, accentuada pels baixos preus de tots els
productes agrícoles.
La realitat econòmica del poble és
avui molt diferent. Gairebé no queden vinyes al terme. Els conreus dominants
són avui l’olivera, l’ametler i el cirerer, gràcies al reg de suport, amb aigua
de l’Ebre. L’activitat econòmica està més diversificada i l’agricultura s’ha
convertit en una dedicació de cap de setmana, ja que cada vegada són menys els
treballadors que basen els seus ingressos majoritàriament en la renda agrària.
El nucli antic de la població, situat
sobre un turo a 189 m
d’alçada, es trobava al voltant de l’Església,
protegit per la filera de cases Penjades, el carrer de l’Hospital i els
Valls (actuals carrers del Pou de la Neu
i de Sant Llorenç), que com si fossin
muralles tancaven el poble amb quatre
portals.
Algunes cases del poble estaven
construïdes sobre dos o tres arcs que anaven d’una banda a l’altra del carrer.
Eren els perxes que al Pinell estaven situats al costat de la plaça. Dos d’ells
(el de la Cooperativa i el del Monco) van caure com a conseqüència dels
bombardejos efectuats per l’aviació franquista durant la Batalla de l’Ebre.
També va caure el perxe de Cacavillo, al carrer del Forn. Ara només queda un
perxe antic (el del Llop) i dos més recents (el de Vallés i el de Pantoca).
Pujant pels empinats carrers arribem a
la plaça de la Vila, on es troba l’església parroquial, dedicada al patró Sant
Llorenç. D’estil barroc, consta d’una sola nau amb capelles laterals i absis
poligonal. El campanar de torre quadrat de tres cossos es troba als peus. Una
escalinata dóna pas a la porta amb arc de mig punt, pilastres i una capelleta
amb la imatge del sant.
Aquests és el Pinell dels darrers
vuitanta anys, quan s’han produït més canvis que en tots els segles anteriors. Poques
coses van canviar des que el territori fou conquerit als musulmans per Ramon
Berenguer IV i el Pinell va passar a
dependre de la Batllia de Miravet. Els nous senyors, els templers, van haver de
concedir tres cartes de poblament, els anys 1198, 1207 i 1223, fins que la
població es va assentar a la zona. Aquesta població es va mantenir entre 200 i 300 habitants fins a la 2a meitat del
segle XIX, que va començar a créixer
fins a arribar als 2007 habitants l’any 1910. Els diferents episodis històrics
que durant aquest anys van sacsejar la comarca i el poble, succeïen indiferents
per als veïns, que sotmesos al poder civil i eclesiàstic, no tenien més
remei que viure i patir al costat d’uns o altres, segons la voluntat
dels senyors que manaven al poble i a la comarca.
Fins els any vint del segle passat,
els anys s’esmunyien i tot continuava igual: Famílies carregades de fills, amb
alta mortalitat, sobretot la infantil, agricultura de subsistència, pels que
podien viure de la terra. La majoria conreaven les terres de les serres, més
pobres i els homens joves emigraven temporalment al Maresme a treballar al
camp. El treball a les mines de terra refractària era un mitjà per a no haver
de abandonar el poble i també l’artesania de la llata permetia a les dones
cosir cabassos, sàrries i senatxos, que eren un bon ajut a la economia
familiar.
El segle vint començava amb alguns
senyals que la vida quotidiana podia esdevenir diferent. L’any 1911 es va crear
la primera Societat de Socors Mutus, “lo Centro Catòlic” i l’any 1917 va néixer
“la Societat Obrera”. Aquesta darrera ja pretenia millorar les condiciones
materials i morals dels associats. Aquestes entitats van ser el precedent dels
primers sindicats i partits polítics que es van organitzar els anys trenta,
durant la República.
La necessitat de tenir un bon celler
per elaborar i emmagatzemar el vi i l’oli va motivar a un grup de socis del
Centro a constituir l’Associació Sindicat Agrícola del Pinell de Brai, l’any
1917. Entre els anys 1919 i 1922 es va
edificar el celler que avui podem admirar com una de les obres de
l’arquitectura agrícola més importants del país. Obra de Cèsar Martinell que va
comptar amb la col·laboració de Xavier Nogués, autor del famós fris de rajola
de 45 metres
de longitud que ocupa la fatxada de l’edifici.
L’any 1929 es van reprendre les obres
de la línia de ferrocarril de Val de Zafan que donaven feina a veïns del poble.
Semblava que tot podia canviar, sobretot l’any 1931 amb la proclamació de la
República. La rebel·lió d’una part de l’exèrcit i la Guerra Civil va acabar amb
tots els somnis de canvi i va deixar ferides inoblidables. El Pinell va patir
primer el descontrol revolucionari dels primers mesos de Guerra i la Batalla de
l’Ebre després. Tot plegat va suposar 94 morts per diferents circumstàncies
(afusellats, morts al front, per bombardejos, explosions de material de guerra,
malalties), 75 empresonats en acabar la Guerra, 25 joves destinats als
Batallons de Soldats Treballadors, 23 deportats, 168 exiliats a França, 79 cases
caigudes total o parcialment. La població va passar de 1902 h. l’any 1936, a 1474 h. l’any 1940.
Testimonis d’aquest període els trobem
avui en les cases Caigudes que encara resten al costat del carrer del Bou, en
el Centre d’Interpretació, dedicat al les Veus del Front i en les serres de
Pàndols i Cavalls, amb les seues crestes rocoses, disputades per ambdós
exèrcits i bombardejades per l’aviació i l’artilleria.
Poc a poc, la gent va anar tancant les
ferides de la Guerra. Es va anar reconstruint les cases caigudes. “Regiones
Devastadas” va construir l’Ajuntament, les Escoles, la caserna de la Guàrdia
Civil, dotze cases noves, l’abadia i va enguixar la façana de l’Església. L’any
1955 es va reconstruir l’ermita de Santa Magdalena, lloc de romiatge i festa
popular el segon dissabte després de Pasqua.
Nous objectius van ocupar la població.
L’aigua sempre havia estat una preocupació pels veïns del Pinell, per la manca
de fonts cabaloses. D’aquí la importància del seu aprofitament que es manifesta
en les nombroses basses i bassetes i en els cocons de volta de pedra en sec,
que testimonien la importància de recollir i guardar l’aigua. Fins l’any 1964 no va arribar l’aigua del riu
Ebre per a ús urbà. Uns anys desprès es va construir el clavegueram i es va instal·lar l’aigua
corrent als habitatges.
Avui podem veure com a elements del
patrimoni del poble, la font de Dalt o del Broi i la font de Baix, que proveïa
d’aigua al safareig i a l’abeurador de les cavalleries. A la sortida del poble (per
la carretera de Miravet) trobem la Bassa, que recollia l’aigua de la pluja, on les dones l’anaven a buscar en canters, per a
diferents usos.
El riu del Pinell, el Canaletes, passa
a cinc Km del poble (per l’antiga carretera de Tortosa). A la dreta del pont de
la Venta del Riu, hi ha bassa dels Estrets i una mica més amunt, caminant entre
les roques es troba la Peixera, resclosa des d’on sortia l’aigua fins al molí
fariner de la vila (subhastat a les desamortitzacions de l’any 1856) i situat a
l’actual mas de Pataca. Per l’altra banda del pont i a l’esquerra de la
carretera, s’arriba a l’antiga estació de la línia ferroviària de Vall de Safán,
avui Via Verda. Seguint amunt s’arriba a la Fontcalda i avall pel pont de
Riberola a Benifallet.
Les festes Majors se celebren el segon
cap de setmana d’agost, al voltant del dia 10, festivitat de Sant Llorenç. Fa
tres anys s’ha instaurat una nova festa dedicada a l’artesania. Es realitza el
segon cap de setmana de juny. La primera va estar dedicada al treball de la
pauma i la pedra, la segona, a la terra i el foc i la tercera al tèxtil, la
quarta al ferro i la cinquena al vidre.
Aquest és el Pinell entre la serra i
el riu, amb la gent esforçada i treballadora que al llarg de la història ha
superat les dificultats internes i externes, per arribar al Pinell actual.
Antònia Serres
Antònia Serres
